Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Maragall. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Maragall. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 de juny del 2018

La Noche de San Juan

Aquesta mata olorosa 
de la nit de Sant Joan 
llença flaire, silenciosa, 
entremig de la bravada 
de la nit incendiada 
per tants focs que es van alçant. 
Entremig dels núvols roigs, 
el cel blau i les estrelles; 
entremig dels crits de goig, 
remoreig de fontanelles, 
i entre el baf esbojarrant, 
una flaire es va escampant 
fresca, suau i candorosa: 
les aufàbregues la fan: 
són les mates oloroses 
de la nit de Sant Joan. 
Donzelles enamorades 
d'un nuvi esdevenidor, 
escabellen les aufàbregues 
perquè facin més olor. 
L'aufàbrega escabellada 
és un encenser violent 
que llançant la flaire enlaire 
augmenta l'encantament. 
Quina olor més fresca i forta, 
ara que els focs ja se'n van! 
Sant Joan, obriu la porta 
perfumada de Llevant! 
I en el matí d'aures blanes 
l'aufàbrega trobarà 
altres aromes germanes 
que la nit fan oblidar.

Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega
La Noche de San Juan

El poniente implacable en esplendores
quebró a filo de espada las distancias.
Suave como un sauzal está la noche.
Rojos chisporretean
los remolinos de las bruscas hogueras;
leña sacrificada
que se desangra en altas llamaradas,
bandera viva y  ciega  travesura.
La sombra es apacible como una lejanía;
hoy las calles recuerdan
que fueron campo un dia.
Toda la santa noche la soledad rezando
su rosario de estrellas desparramadas-

   Jose Luis Borges 
  (Fervor en Buenos Aires 1923)

divendres, 10 de maig del 2013

ODA a ESPANYA Maragall 10 5 13

En un moment d'invencions  i lingüístiques (LAPAO o LOAPA?)per experts politics (quina mà de lingüistes han aparegut!!)  és bo recordar un poema de Joan Maragall de fa mé s d'un segle. Sembla actual .... Es veu que aquí,no passen ni  el temps ni els segles ?
Ante la invención de nuevas lenguas hispanas y otras zarandajas; que confunden al personal de este país (LOAPA o LAPAO / LAPAPYP?) es bueno recordar lo que escribió hace mas de un siglo el poeta Joan Maragall .¿ El tiempo no pasa aquí en esta tierra?


Des de NY una forta abraçada i ànims
Buen fin de semana




 ODA A ESPANYA

Escola, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; que el plo’ et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

________________________________________
ODA A ESPAÑA

Escucha, España, - la voz de un hijo
Que te habla en lengua - no castellana:
Hablo en la lengua - que me ha dado
La tierra áspera:
En esta lengua .pocos te han hablado,
Con la otra, demasiados.

Te han hablado demasiado - de los saguntinos Y de los que por la patria mueren:
Tus glorias - y tus recuerdos,
Recuerdos y glorias - sólo de muertos:
Ha vivido triste.

Yo quiero hablarte - de otro modo.
¿Por qué derramar la sangre inútil?
Dentro de las venas - vida es la sangre, Vida para los de ahora - y para los que vendrán:
Derramada es muerta.

Demasiado pensabas - en tu honor
Y muy poco en tu vivir:
Trágica llevabas - a morir a tus hijos,
Te satisfacías - de honras mortales,
Y eran tus fiestas - los funerales
¡Oh triste España!

Yo he visto los barcos -marchar repletos  De hijos que llevabas - a que murieran:
Sonrientes marchaban - hacia el azar;
Y tú cantabas  - cerca del mar
Como una loca.

¿Dónde están los barcos? - ¿Dónde están los hijos?
Pregúntaselo al Poniente en la ola brava:
Todo lo perdiste - no tienes a nadie.
España, España, - vuelve en ti,
¡Arranca el llanto de madre!

Sálvate, ¡oh!, sálvate - de tanto mal;
Que el llanto te vuelva fecunda, alegre y viva;  Piensa en la vida que tienes alrededor:
Levanta la frente,
Sonríe a los siete colores que hay en las nubes.
¿Dónde estas, España? - no te veo en ningún sitio.
¿No oyes mi voz tronadora?
¿No entiendes esta lengua -  que te habla entre peligros?
¿Has desaprendido a no entender a tus hijos?
¡Adiós, España!

divendres, 12 d’octubre del 2012

Maragall Machado div poet 12 octubre 2012

Molts de nosaltres tenim el privilegi de poder llegir, entendre ,sentir i emocionar-nos – lliurement- en, al menys, més de dos idiomes. Aquest és el meu cas !!!i

Algunos de nosotros, en este país, podemos vanagloriarnos y sentirnos muy  privilegiados de poder leer–libremente -  ,escribir, sentir, entender e incluso emocionarnos como mínimo y desde nuestra infancia , en  dos idiomas .¡ Este es mi caso!

Joan Maragall (EXCELSIOR)

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.


Antonio Machado

Dice la esperanza: Un día
la verás, si bien esperas.
Dice la desesperanza:
Sólo tu amargura es ella.
Late, corazón... No todo
se lo ha tragado la tierra.