LA LEGALITAT I LA LEGITIMITAT L’ ANY 2015

LA LEGALITAT I LA LEGITIMITAT L’ ANY 2015

El poble de Catalunya -l’únic que constitucionalment ho podia fer- es va atorgar i referendar legítimament i legalment l’Estatut de Autonomia de 2006. El Tribunal Constitucional va laminar aquell Estatut el 2010 arrel d’un recurs del PP, malgrat haver-se debatut i aprovat per el Parlament de Catalunya,  en el Congrés de Diputats, en el Senat de l’Estat (representació de la sobirania de tots els espanyols) i haver-se publicat, signat pel Rei d’Espanya, i entrat en vigor, és a dir, legalment i constitucionalment. Alguns articles idèntics als de l’Estatut de Catalunya, declarats il·legals i inconstitucionals pel TC, són, encara avui, totalment constitucionals, legals i vigents a Andalusia i a València. Aquests és el relat dels  fets.

A partir de llavors, es discuteix i teoritza sobre la legitimitat i la legalitat del procés Català; del encaix de Catalunya a Espanya i, àdhuc, es qüestiona, per alguns partits, si és possible  actualitzar i adaptar legítimament la Constitució Espanyola als nous temps i a les  noves  situacions històriques. També ens preguntem si els catalans, en ple segle XXI, tenen “el dret a decidir” el seu futur col·lectiu. Quin és el fonament d’aquest principi o dret? Quins són els límits d’aquest  dret a decidir?  Es qüestiona pels teòrics del Dret Internacional  si, “el dret a decidir” és el mateix, té els mateixos fonaments o és diferent al “dret a l’autodeterminació  dels pobles” admès i vigent, a partir de les Resolucions  2625 i 1514 de la ONU i del Dret Internacional dels Drets Humans declarat en el segle XX i encara vigent? Finalment es qüestiona si la ciutadania catalana convocada pel Govern de la Generalitat, democràticament i legalment escollit pot,  legítimament, celebrar  una consulta o referèndum per decidir si vol o no esdevenir un nou estat europeu o entitat política dins d’Europa i en la  Unió Europea.

Tot plegat no és en absolut ni revolucionari ni innovador, ja que altres estats, i nacions europees -també democràtiques -respectuoses de l’ordenament jurídic i amb un sistema polític igual a l’espanyol (encara que més antic), és a dir un regim polític de monarquia parlamentaria, membre de la Unió Europea, ho ha fet el darrer mes d’octubre de 2014. Diguem -com diria Sabina- que parlem, per exemple, del Regne Unit i d’Escòcia quin referèndum es va celebrar – de comú acord  entre les entitats polítiques - sense entrebancs ni desqualificacions. Ni la Reina d’Anglaterra ni el govern Britànic (no anglès) van criminalitzar el procés, al contrari, el van admetre i respectar. Varen fer veritable política amb els instruments i institucions previstos legalment al seu abast; mitjançant un diàleg  democràtic, però mai se’l hi va ocórrer de fer-ho per vies judicials ni a través d’amenaces i querelles criminals institucionals. El seu concepte i pràctica  de la democràcia no ho entendria.

Tothom, polítics, ciutadans i sobretot tertulians, es basen per justificar la seva posició, en dos conceptes o principis jurídics  molt complexes: legalitat i  legitimitat. Tinc els meus seriosos  dubtes que aquests polítics, pensadors i tertulians coneguin el sentit, abast i contingut de cada un d’aquests conceptes, o com s’han d’aplicar en una democràcia formal com la nostre. El que és inqüestionable, és que aquests  principis són  cabdals i fonamenten avui un Estat social, democràtic del segle XXI, europeu, basat en el dret, en la justícia i en la separació de poders.

Cal aclarir -segons el meu parer- que la legitimitat emana del poder sobirà d’un poble nació o una societat en un moment històric determinat. Es només, a través de les urnes, que els ciutadans exerceixen aquest poder i dret sobirà i, són els únics qui  hi estan “legitimats” com a col·lectiu, poble o nació, a escollir lliurement i democràticament als seus representants. L’exercici d’aquest dret o principi de legitimitat  és el que atorga al legislador, i a l’executiu legalment, la  competència, el dret  i la capacitat per a  dictar normes, modificar-les o derogar les i, també, fer les complir.  El resultat d’aquesta competència delegada es el que configura la “legalitat” o  aquest ordre jurídic. Però l’ordenament jurídic i les normes -siguin quines siguin- no són inamovibles ni poden empresonar a la voluntat d’un poble o de la ciutadania lliurament expressada. Finalment el poder judicial, jutges i tribunals, són els qui garanteixen que les lleis vigents, es compleixin per a tots, ciutadans, governants i institucions públiques i privades .

He intentat fer entenedors dos conceptes o principis difícils però bàsics de la nostra tradició ètica - política en els segles XX i XXI. La crisis que està travessant la nostre societat, que colpeix també a Espanya, és molt forta i molt greu, ja que, no només es qüestiona la legalitat de les institucions sinó també llur legitimitat. No només qüestionem les normes i instruments de l’exercici del poder, sinó el principi mateix que  legitima aquest poder.

El filòsof i teòleg Giorgio Agamben (“El misterio del mal” 2013) assenyala que “Els poders i les institucions  avui, no estan deslegitimades perquè hagin caigut en la il·legalitat, al contrari: la il·legalitat està tan escampada i generalitzada perquè el poders han perdut tota consciencia de la seva legitimitat”. Aquesta crisi generalitzada de la nostre societat no es pot resoldre a traves del poder judicial. Aquest autor acaba dient una frase que faig totalment meva i  que es de rabiosa actualitat en las relacions entre Catalunya i el govern d’Espanya: “Una crisi que colpeja la legitimitat no pot resoldre’s exclusivament en el pla del dret”.

Començarem malament l’any 2015 -la ciutadania no ho entendrà i es desinteressarà per la política i el que fan els polítics- si les institucions del Estat fan passar, reiteradament, els debats polítics a través dels Tribunals (Constitucional, Tribunals Superiors, Audiències o jutjats) i no per mitja dels Parlaments i del debat entre els legítims representants polítics que els integren i llurs governs. Les institucions i la  democràcia poden estar en perill si els dos principis, legalitat i legitimitat, no estan vius i es respecten en una societat moderna i no es confonen entre ells .

Reitero una obvietat: les qüestions o discrepàncies polítiques s’han de resoldre políticament, no judicialment ni a través del dret. Si es segueix per aquest erroni camí, a més de col·lapsar encara més l’administració de justícia, es distorsionarà el sistema democràtic, la separació de poders  i es  confondrà i enganyarà  a la ciutadania. Això es molt greu, ja que cal recordar que son els votants qui legitimen, amb el seu vot, totes les institucions, els poders de l’estat i la seva capacitat legal d’actuació per dictar i aprovar normes, lleis i validar polítiques .

Eduard Sagarra Trias

Advocat, Professor de dret Internacional a ESADE