LA LEGALITAT I LA LEGITIMITAT L’ ANY
2015
El poble de Catalunya -l’únic que constitucionalment ho podia fer- es va
atorgar i referendar legítimament i
legalment l’Estatut de Autonomia de 2006. El Tribunal Constitucional va
laminar aquell Estatut el 2010 arrel d’un recurs del PP, malgrat haver-se
debatut i aprovat per el Parlament de Catalunya, en el Congrés de Diputats, en el Senat de l’Estat
(representació de la sobirania de tots els espanyols) i haver-se publicat, signat
pel Rei d’Espanya, i entrat en vigor, és a dir, legalment i constitucionalment. Alguns articles idèntics als de l’Estatut
de Catalunya, declarats il·legals i inconstitucionals pel TC, són, encara avui,
totalment constitucionals, legals i vigents a Andalusia i a València. Aquests és
el relat dels fets.
A partir de llavors, es discuteix i teoritza sobre la legitimitat i la legalitat del procés Català; del encaix de
Catalunya a Espanya i, àdhuc, es qüestiona, per alguns partits, si és possible actualitzar i adaptar legítimament la Constitució Espanyola als nous temps i a les noves
situacions històriques. També ens preguntem si els catalans, en ple
segle XXI, tenen “el dret a decidir” el
seu futur col·lectiu. Quin és el fonament d’aquest principi o dret? Quins són
els límits d’aquest dret a decidir? Es qüestiona pels teòrics del Dret
Internacional si, “el dret a decidir” és
el mateix, té els mateixos fonaments o és diferent al “dret a l’autodeterminació dels
pobles” admès i vigent, a partir de les Resolucions 2625 i 1514 de la ONU i del Dret Internacional
dels Drets Humans declarat en el segle XX i encara vigent? Finalment es qüestiona
si la ciutadania catalana convocada pel Govern de la Generalitat,
democràticament i legalment escollit
pot, legítimament, celebrar una consulta
o referèndum per decidir si vol o no esdevenir un nou estat europeu o entitat
política dins d’Europa i en la Unió
Europea.
Tot plegat no és en absolut ni revolucionari ni innovador, ja que altres
estats, i nacions europees -també democràtiques -respectuoses de l’ordenament
jurídic i amb un sistema polític igual a l’espanyol (encara que més antic), és
a dir un regim polític de monarquia parlamentaria, membre de la Unió Europea, ho
ha fet el darrer mes d’octubre de 2014. Diguem -com diria Sabina- que parlem, per
exemple, del Regne Unit i d’Escòcia quin referèndum es va celebrar – de comú
acord entre les entitats polítiques - sense
entrebancs ni desqualificacions. Ni la Reina d’Anglaterra ni el govern Britànic
(no anglès) van criminalitzar el procés, al contrari, el van admetre i
respectar. Varen fer veritable política amb els instruments i institucions
previstos legalment al seu abast; mitjançant un diàleg democràtic, però mai se’l hi va ocórrer de
fer-ho per vies judicials ni a través d’amenaces i querelles criminals
institucionals. El seu concepte i pràctica de la democràcia no ho entendria.
Tothom, polítics, ciutadans i sobretot tertulians, es basen per justificar
la seva posició, en dos conceptes o principis jurídics molt complexes: legalitat i legitimitat.
Tinc els meus seriosos dubtes que aquests
polítics, pensadors i tertulians coneguin el sentit, abast i contingut de cada un d’aquests conceptes, o
com s’han d’aplicar en una democràcia formal com la nostre. El que és
inqüestionable, és que aquests principis són cabdals i fonamenten avui un Estat social, democràtic del segle XXI, europeu, basat
en el dret, en la justícia i en la separació de poders.
Cal aclarir -segons el meu parer- que la legitimitat emana del poder sobirà d’un poble nació o una societat
en un moment històric determinat. Es només, a través de les urnes, que els
ciutadans exerceixen aquest poder i dret sobirà i, són els únics qui hi estan “legitimats”
com a col·lectiu, poble o nació, a escollir lliurement i democràticament als
seus representants. L’exercici d’aquest dret o principi de legitimitat és el que atorga al legislador, i a l’executiu legalment, la competència, el dret i la capacitat per a dictar normes, modificar-les o derogar les i,
també, fer les complir. El resultat
d’aquesta competència delegada es el que configura la “legalitat” o aquest ordre jurídic.
Però l’ordenament jurídic i les normes -siguin quines siguin- no són
inamovibles ni poden empresonar a la voluntat d’un poble o de la ciutadania
lliurament expressada. Finalment el poder judicial, jutges i tribunals, són els
qui garanteixen que les lleis vigents, es compleixin per a tots, ciutadans,
governants i institucions públiques i
privades .
He intentat fer entenedors dos conceptes o principis difícils però bàsics
de la nostra tradició ètica - política en els segles XX i XXI. La crisis que
està travessant la nostre societat, que colpeix també a Espanya, és molt forta
i molt greu, ja que, no només es
qüestiona la legalitat de les institucions sinó també llur legitimitat. No només
qüestionem les normes i instruments de l’exercici del poder, sinó el principi
mateix que legitima aquest poder.
El filòsof i teòleg Giorgio Agamben (“El misterio del mal” 2013) assenyala
que “Els poders i les institucions avui, no estan deslegitimades perquè hagin
caigut en la il·legalitat, al contrari: la il·legalitat està tan escampada i
generalitzada perquè el poders han perdut tota consciencia de la seva legitimitat”.
Aquesta crisi generalitzada de la nostre
societat no es pot resoldre a traves del poder judicial. Aquest autor acaba
dient una frase que faig totalment meva i que es de rabiosa actualitat en las relacions
entre Catalunya i el govern d’Espanya: “Una crisi que colpeja la legitimitat no pot
resoldre’s exclusivament en el pla del dret”.
Començarem malament l’any 2015 -la ciutadania no ho entendrà i es desinteressarà
per la política i el que fan els polítics- si les institucions del Estat fan passar,
reiteradament, els debats polítics a través dels Tribunals (Constitucional,
Tribunals Superiors, Audiències o jutjats) i no per mitja dels Parlaments i del
debat entre els legítims representants polítics que els integren i llurs
governs. Les institucions i la democràcia poden estar en perill si els dos
principis, legalitat i legitimitat,
no estan vius i es respecten en una societat moderna i no es confonen entre
ells .
Reitero una obvietat: les qüestions o discrepàncies polítiques s’han de
resoldre políticament, no judicialment ni a través del dret. Si es segueix per
aquest erroni camí, a més de col·lapsar encara més l’administració de justícia,
es distorsionarà el sistema democràtic, la separació de poders i es confondrà i enganyarà a la ciutadania. Això es molt greu, ja que cal
recordar que son els votants qui legitimen,
amb el seu vot, totes les institucions, els poders de l’estat i la seva
capacitat legal d’actuació per
dictar i aprovar normes, lleis i validar polítiques .
Eduard Sagarra Trias
Advocat, Professor de dret Internacional a ESADE
