BOSC CREMAT “Et deixaré la
veu”/ Josep Tero/ Picap
Maria
Àngels Anglada
Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba?
I com
puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc?
Parlar-vos
dels braços dels arbres, tan vius com els nostres,
ferits
per mil llengües d’incendi?, del cos que s’esquinça,
collat
a la terra que el plora, negrós i ofegat?
Heu
calat foc al bosc i la son no us deserta.
Homes
moriren, i infants, i ho mireu amb ulls freds
entre el
plany d’agonia dels arbres.
Bellíssima
em sembla la serp escamosa que no espatlla l’herba,
si la
comparo amb la nàusea del vostres passos furtius.
Però, a
tots els qui aneu amb cor net a l’arbreda,
el vent
remorós també us parla, i esment us demana
la
genteta del bosc: l’esquirol de gran cua
i
l’esquívol conill, i el miracle del bru rossinyol,
la
llavor que vol néixer i l’olor dels timons, i el florit romaní.
Ja
comença l’estiu, i la gran por pels boscos. Penseu-hi,
en les
hores suaus de tardor, quan els camps altre cop han fruitat:
què
hi trobaríem si es tornen arena i desert? Els boscos els guarden
i criden
la pluja amorosa amb fullosos dits.
Feliç el
qui els salva i ens serva la seva ombra amiga,
i
lluita la vil escomesa dels seus assassins
Mª Angels Anglada
