Enguany segueix celebrant se el centenari de Joan Vinyoli, i aquesta es una nova i bona ocasió per recordar els evocadors versos , que preludien , entre altres situacions, la proximitat de Sant Jordi i de tot el que representa per a nosaltres aquí a Catalunya.
En la celebración del centenario de un gran poeta catalán, quizás poco conocido en el resto de España, Joan Vinyoli, son impactantes estos sencillos versos evocadores y llenos de fuerza y pasión
Tant s'incrementa...
Tant s'incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.
Joan Vinyoli (3 de juliol 1914- 30 novembre 1984)
Se incrementa tanto....
Se incrementa tanto cuanto mas va quemando
la fuerza de buscar aquello que se oculta.
Tanto más el pensamiento vera claridad
cuanto más ose mirar en la oscuridad.
El canto del gallo es rico a medianoche,
la luna llena me dobla la fortuna .
No moriré de ninguna ardiente angustia
si vivo perdiéndome, siempre enamorado
Joan Vinyoli (3 de julio 1914- 30 noviembre 1984)
Trad libre Eduard Sagarra i Trias
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Vinyoli. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Vinyoli. Mostrar tots els missatges
divendres, 4 d’abril del 2014
divendres, 8 de novembre del 2013
JOAN VINYOLI div poetic 8 11 13
EL VELL I EL MAR
El mar és ple, però jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
Cal saber-ho fer:
que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d'una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afona.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.
JOAN VINYOLI (1914 - 1984)
EL VIEJO Y EL MAR
El mar está lleno, pero me paso días
llenándolo con la mirada.
Es necesario saber lo hacer :
que nunca se de cuenta, como si no lo mirases
y sabiéndose duro y compacto, rico
como la ballena, que de improviso emerge
y que de un coletazo hunde a los pescadores.
No, que se mantenga liso, indiferente
a tu añoranza , a tu recuerdo . a tu remordimiento
Ser viejo de verdad significa saber estar solo.
Ahorra gemidos y haz mas ancha la mar.
(traducción muy libre)
JOAN VINYOLI (1914 - 1984)
divendres, 11 de març del 2011
div poe 11 3 2011
Lluminosa elegia , de Joan Vinyoli, contemplant la Mar Mediterrània des de Vallvidrera ,que li evoca sentiments , per fora però sobretot per dins .
Luminosa elegía de lo que vislumbra el poeta desde el Tibidabo, y que le evocan sentimientos por fuera y por dentro.
ELEGIA DE VALLVIDRERA
I
I
Per què paraules? Aquest blau intens. Miro la ratlla fixa
de l’horitzó, mar grandiós, i quanta
riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus
que cerca vells tresors: el que m’atreia,
perles que abans havien estat ulls,
no ho troba algú tot sol, ans calen dos,
amb una sola, neta, lliure, confluent
mirada que es projecti més enllà
de tota perla —sols llavors hi arriben
«feliços pocs».
de l’horitzó, mar grandiós, i quanta
riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus
que cerca vells tresors: el que m’atreia,
perles que abans havien estat ulls,
no ho troba algú tot sol, ans calen dos,
amb una sola, neta, lliure, confluent
mirada que es projecti més enllà
de tota perla —sols llavors hi arriben
«feliços pocs».
No, jo sóc sol, però l’embat
de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,
i no s’acaba mai aquest viatge
per les paraules:
ja no tinc res més
de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,
i no s’acaba mai aquest viatge
per les paraules:
ja no tinc res més
Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
Elegía de Vallvidrera
Vallvidrera es un barrio en lo alto del Tibidabo de Barcelona , en Catalunya ,Noreste de España ; desde donde se divisa el mar ,nítidamente, si no hay polución ...ni nubes …. (nota geográfica locacional del traductor )
I.
¿Para que palabras ? Este azul intenso. Miro la línea fija del horizonte .
Mar grandioso, mas
¿ para quien guardas tanta riqueza? No soy buzo
que busca viejos tesoros: lo que me atraía,
eran perlas que con anterioridad habían sido ojos .
No lo encuentra uno solo, son necesarios dos,
con unas única, limpia , libre y confluente
mirada que se proyecte más allá
de cualquier perla.
Solo , entonces , pueden arribar allí
“felices pocos”
No, yo estoy solo, pero el envite
de las olas me reconforta. Toda esta lejos y cerca.
y no fine nunca este viaje
por las palabras :
ya no tengo nada más
Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
(trad muy libre EST)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)