divendres, 24 de desembre del 2010

Div Poe Nadal 2010 Marius Torres

Bon Nadal

TOT ESPERANT QUE LA PAU NO SIGUI NOMES UN MOT ESTACIONAL DE DESEMBRE, SINÓ UN ESFORÇ DE TOTS PER A TOTS.

Feliz Navidad

ESPEREMOS QUE LA PAZ QUE ESTOS DIAS NOS DESEAMOS, NO SEA UNA PALABRA VACUA, QUE SOLO LA RECORDEMOS  POR ESTAS FECHAS.
Eduard Sagarra i Trias 
  
Si m' haguessis fet néixer...

Si m'haguessis fet néixer gra de blat,
que seria senzill d'arribar a ser espiga!
Llucar,néixer, florir en l'aire assolellat,
entre olivers, en una terra amiga.

Si m'haguessis fet néixer raig de llum,
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,
m'hauria estat donat de no triar el meu rumb;
el meu destí fora una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i cada instant he de buscar l'estel del nord
en la nit nostra, però obscura.

Tinc por- tinc confiança.
Servitud no hi hauria més dura que la de l'home lliure
si,tant mes fatigat com més s'hagués perdut,
pogués perdre el repòs del teu somriure.

MÀRIUS TORRES(26 desembre 1936)
Si me hubieras hecho nacer grano de trigo ..." de Màrius Torres
Si m'haguessis fet néixer gra de blat, Si me hubieras hecho nacer grano de trigo, 
que seria senzill d'arribar a ser una espiga! que sería sencillo de llegar a ser una espiga! 
Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat, Vislumbrar, crecer, florecer en el aire soleado, 
entre olivers, en una terra antiga. entre olivos, en una tierra amiga. 

Si m'haguessis fet néixer raig de llum, Si me hubieras hecho nacer rayo de luz, 
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna, de esta luz, Dios mío, que a ti no te deslumbra, 
m'hauria estat donat de no triar el meu rumb: me habría sido dado de no elegir mi rumbo: 
el meu destí fóra una recta eterna. mi destino al margen de  una recta eterna. 

Però m'has creat home, fecund, fort. Pero me has creado hombre, fecundo, fuerte. 
Has obert un camí a la meva mesura, Has abierto un camino a mi medida, 
ia cada instant he de buscar l'estel del nord y a cada instante tengo que buscar la estrella del norte 
en la nit nostra, viva, però obscura. en  nuestra noche, viva, pero oscura. 

Tinc por -tinc confiança. Tengo miedo-tengo confianza.
Servitud Servidumbre más dura
no hi hauria més dura que la del home lliure no existiría que la del hombre libre 
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut, que ,  sintiéndose más fatigado cuanto mas se  hubiera perdido, 
  pogués perdre el repòs del teu somriure.pudiera perder el reposo de tu sonrisa. 

Màrius Torres Màrius Torres 26 Diciembre 1936º

divendres, 17 de desembre del 2010

Iehuda Amikhai div poetic 17 12 1010

 Iehuda Amichai, considerat un dels principals autors de la poesia hebrea contemporània,  va néixer l'any 1924 a Würzburg, Alemanya, fill d'una família religiosa en la que va créixer parlant dos idiomes, hebreu i alemany. Yehuda Amichai va morir l'any 2000.
Es considerado uno de los mejores autores de la poesía hebrea contemporánea. Iehuda Amichai nacio en 1924 en Alemania y murió en el 2000
 Em parles i crec la teva veu
perquè hi ha grumolls durs de dolor
com a la mel de debò hi ha bocins de cera de la bresca.
Amb els meus dits et toco els llavis:
això també és un senyal de profecia.
I els teus llavis són vermells,
talment un camp cremat és negre.
Tot és veritat .

Iehuda Amikhai
( De lantologia poètica Clavats a la carn del món)

Me hablas y creo en tu voz
porque hay grumos duros de dolor
como en la miel verdadera  hay cachos de cera del panal.
Con mis dedos toco tus labios:
esto   también es una señal de profecía.
Y tus labios son rojos,
talmente un campo quemado es negro.
Todo es verdad”

Iehuda Amikhai
( De la antologia poètica Clavados en la carne del mundo)

(traducción muy libre al no encontrar una mejor)

divendres, 10 de desembre del 2010

Jorge Guillen El mar es un olvido div poe 10 12 2010

Avui en el dia en que es va aprovar a la ONU la Declaració Universal dels drets Humans (10-12-1948) ,seguim amb el mar com a evocació poètica –
Jorge Guillen que es un del grans representants de la Generació del 27, com els  Garcia Lorca, Altolaguirre o Salinas
El mar o la mar (licencia poética?), ha sido una constante en la poesía . La de hoy es de Jorge Guillen de la generación del 27. El 10 de diciembre de 1948 se aprobó en la ONU la Declaración Universal de los Derechos Humanos.

El mar es un olvido..

El mar es un olvido,
una canción, un labio;
el mar es un amante,
fiel respuesta al deseo.

Es como un ruiseñor,
y sus aguas son plumas,
impulsos que levantan
a las frías estrellas.

Sus caricias son sueños,
entreabren la muerte,
son lunas accesibles,
son la vida más alta.

Sobre espaldas oscuras
las olas van gozando.
Jorge Guillen Valladolid 1893 Malaga 1984
Eduard Sagarra i Trias

divendres, 3 de desembre del 2010

Manent diuen que la mar... div 3 12 10

 Avui, vigília de Pont de la Puríssima Constitució  ;un gran poeta contemporani Marià Manent
Marià Manent  ES un gran poeta catalán Contemporáneo

 
DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA
Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,
tu, com una perla.

Diuen: la terra és trista. Quin trepig
fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,
tu, com una rosa.

MARIÀ MANENT
Dicen: la mar es triste...

Dicen: la mar es triste. ¡Qué señal
hace cada ola, cuando quiebra!
Y veo una mar triste, pero en medio
               tú, como una perla.

Dicen: la tierra es triste. ¡Qué señal
hace la hoja! Apenas osa.
Vea la tierra triste, pero en medio
               tú, como una rosa.

De "Las acacias salvajes" Edicions del Mall 1986
Versión de José Agustín Goytisolo

divendres, 26 de novembre del 2010

Divendres poetic Elisabeth Bishop 26 11 2010

One Art

The art of losing isn't hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster,

Lose something every day. Accept the fluster
of lost door keys, the hour badly spent.
The art of losing isn't hard to master.

Then practice losing farther, losing faster:
places, and names, and where it was you meant
to travel. None of these will bring disaster.

I lost my mother's watch. And look! my last, or
next-to-last, of three beloved houses went.
The art of losing isn't hard to master.

I lost two cities, lovely ones. And, vaster,
some realms I owned, two rivers, a continent.
I miss them, but it wasn't a disaster.

-- Even losing you (the joking voice, a gesture
I love) I shan't have lied. It's evident
the art of losing's not too hard to master
though it may look like (Write it!) a disaster.

 
Elizabeth Bishop (Worcester, Massachusetts, 8 de febrero de 1911 - Boston, 6 de octubre de 1979
Escriptora nord americana, poc coneguda, per a molts de nosaltres; al menys per a mi



Un arte
El arte de perder no es muy difícil;
tantas cosas contienen el germen
de la pérdida, pero perderlas no es un desastre.  

Pierde algo cada día. Acepta la inquietud de perder
las llaves de las puertas, la horas malgastadas.
El arte de perder no es muy difícil.

Después intenta perder lejana, rápidamente:
lugares, y nombres, y la escala siguiente
de tu viaje. Nada de eso será un desastre.

Perdí el reloj de mi madre. ¡Y mira! desaparecieron
la última o la penúltima de mis tres queridas casas.
El arte de perder no es muy difícil.

Perdí dos ciudades entrañables. Y un inmenso
reino que era mío, dos ríos y un continente.
Los extraño, pero no ha sido un desastre.

Ni aun perdiéndote a ti (la cariñosa voz, el gesto
que amo) me podré engañar. Es evidente
que el arte de perder no es muy difícil,
aunque pueda parecer (¡escríbelo!) un desastre.

1.                           
Elizabeth Bishop (Worcester, Massachusetts, 8 de febrero de 1911 - Boston, 6 de octubre de 1979
Desconozco el autor de la traducción

divendres, 19 de novembre del 2010

Margarit Div poetic 19 11 10

Joan Margarit acaba de publicat un nou llibre de poemes , molt interessant, en aquesta etapa de la seva vida. Aquest es el poema que dona  títol al recull
No es difícil de entender el Catalan de  Joan Margarit en este poema “Ni era lejos ni difícil”,    que da nombre a su último poemario

No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar,sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
coincideix a la fi amb la intel·ligència
El temps de la tristesa protectora.

JOAN MARGARIT (No era lluny ni difícil Ed Proa BCN 2010 )

Alguna aclaracion idiomatica :
“no és un temps d’arribar,sinó d’anar-se’n.” "No es el  tiempo de llegar sino de irse "
“coincideix a la fi amb la intel·ligència”: "coincide con el fin de la inteligencia"
            L’horitzó es Horizonte 


Eduard Sagarra i Trias

divendres, 12 de novembre del 2010

Alberti Retornos Div 12 11 10

Feia dies que  Rafael Alberti no apareixia en els divendres. Aquest es especialment interessant i bonic: a)per esser  divendres ; b)per  l’autor, i, c) especialment per la plasticitat, sentiment  i llum  del  poema . Cronològicament figura en un escenari de quan el poeta tenia   20 anys!!! Nosaltres els hem sobrepassat.....els anys...
Otra vez el gran Alberti, en un canto luminoso y primaveral, aunque estemos   en   otoño. Pero él  con solo 20 años!!! Y nosotros……….
Eduard Sagarra i Trias

divendres, 5 de novembre del 2010

Miguel Hernández div poet 5 10 10

Aquets dies   s’està celebrant el centenari del naixement de Miguel HERNÁNDEZ ( 1910-1941)  un dels més grans poetes  en llengua  castellana  del segle passat . Políticament  compromès i poèticament molt sensible .
Avui un parell de pinzellades :Sonetos 19 i 73 de “cancionero y  romancero”

Miguel HERNANDEZ fue uno de los grandes poetas del siglo pasado, comprometido con su tiempo, defensor de sus ideales, y con una sensibilidad poética desbordante.

Hoy solo una pincelada: Sonetos 19 y 73, de Cancionero y romancero de ausencias Escrito en prisión en 1938 , donde   murió a los 31 años.
 " [19]
El corazón es agua
que se acaricia y canta.
El corazón es puerta
que se abre y se cierra.
El corazón es agua
que se remueve, arrolla,
se arremolina, mata.

 

[73]
La cantidad de mundos
que con los ojos abres,
que cierras con los brazos.
La cantidad de mundos
que con los ojos cierras,
que con los brazos abres.
"

Bon i “Papal “ cap de setmana
Eduard Sagarra i Trias 

divendres, 29 d’octubre del 2010

Jordi Sarsanedas div poet 29 10 10

A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES
Nobles i bells senyors inconscients feliços  
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d'esperar que presentem excuses.

Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006) poeta, narrador i traductor


Nobles y  bellos señores inconscientes y felices
multiplicados satisfechos entre los espejos de
Versalles y Aranjuez
por gala coronados con barretina
Frigia
¡Oh Jacobinos beatos o gaditanos metódicos!
muy satisfechos y gordos en el espíritu.
Os conozco en el rechazo cuando nos encontráis
Árbol torcido, dócil, tan obstinado en vivir,
 en una esquina molesta
del racional jardín geopolítico
 Y que le vamos a hacer, si somos un pueblo – estorbo
si el mundo, al menos aquí, rehúye a asemejarse
a la imagen que quiere vuestro deseo?

¿No tenéis que esperar que presentemos excusas?

Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006) poeta, narrador y traductor

Traducción muy libre  pero que muy libre

Bona Castanyada !!!!!
Eduard Sagarra i Trias  

divendres, 22 d’octubre del 2010

Shakespeare 22 10 10

En uns moments històrics com els que estem passant en aquest país, he recordat els versos del gran Shakespeare , que semblen d’actualitat. Isn’t?

 Con la que esta cayendo, he recordado estos versos del gran Shakespeare, que parecen de actualidad isn’t?
Eduard

KING LEAR 

No, no, no, no! Come, let's away to prison:
We two alone will sing like birds i' the cage:
When thou dost ask me blessing, I'll kneel down,
And ask of thee forgiveness: so we'll live,
And pray, and sing, and tell old tales, and laugh
At gilded butterflies, and hear poor rogues
Talk of court news; and we'll talk with them too,
Who loses and who wins; who's in, who's out;
And take upon's the mystery of things,
As if we were God's spies: and we'll wear out,
In a wall'd prison, packs and sects of great ones,
That ebb and flow by the moon.
 William Shakespeare
    
 Rei  Lear  li diu a la seva filla Cordèlia abans de morir:

No, no no! Anem ! Que ens empresonin!
Tu i jo tant sols cantarem com ocells a la gàbia.
Quan tu em demanis benedicció,
jo cauré de genolls suplicant que em perdonis.
I així viurem, i resarem, i cantarem,
i ens contarem històries d'altres temps,
riurem de les daurades papallones
i sabrem dels rumors de la cort que circulin
entre la pobre gent, qui cau en gràcia
i qui cau en desgràcia; i anirem traient
l'entrellat del misteri de les coses,
com espies dels déus; i així sobreviurem
entre reixes a totes les faccions i camarilles
de gran homes que, igual que les marees,
depenen de l'influx de la lluna.

Traducció de Joan Sallent

No, no, no, no. Ven, vamos a la cárcel.
Cantaremos como pájaros en jaula.
Si me pides la bendición, me pondré de rodillas
pidiéndote perdón. Viviremos así,
y rezando, cantando, contando leyendas,
riéndonos de los lindos palaciegos, oyendo
a pobrecillos hablar de la corte;
y hablando con ellos de quién pierde
y quién gana, quién medra y quién cae;
fingiendo entender los misterios de las cosas,
cual si fuésemos espías de los dioses;
y, encerrados en la cárcel, veremos pasar
bandos y partidos de los poderosos
que suben y bajan con la luna. 

divendres, 15 d’octubre del 2010

Pessoa div poet 15 10 10

Avui és una poesia morosa d’un dels meés grans poetes contemporanis en llengua portuguesa
Fernando Pessoa uno de los grandes poetas Lusitanos contemporáneos

O Amor É Uma Companhia
O amor é uma companhia.
Já não sei andar só pelos caminhos,
Porque já não posso andar só.
Um pensamento visivel faz-me andar mais depressa
E ve menos, e ao mesmo tempo gostar bem de ir vendo tudo.
Mesmo a ausência dela é uma cousa que está comigo.
E eu gosto tanto dela que não sei como a desejar.

Se a nao vejo, imagino-a e sou forte como as árvores altas,
Mas se a vejo tremo, não sei o que é feito do que sinto na ausência dela.
Todo eu sou qualquer força que me abandona.
Toda a realidade olha para mim como um girassol com a cara dela no méio.
El amor es una compañía.
Ya no sé andar solo por los caminos,
Porque ya no puedo andar solo.
Un pensamiento visible me hace andar más deprisa
Y ve menos, y al mismo tiempo disfruta de ir viendo todo.
Incluso la ausencia de ella es una cosa que está conmigo.
Y yo gusto tanto de ella que no sé cómo desearla.

Si no la veo, la imagino y soy fuerte como los árboles altos,
Pero si la veo temo, no sé lo que es hecho de lo que siento en la ausencia de ella.
Todo yo soy cualquier fuerza que me abandona.
Toda la realidad mira hacia mí como un girasol con la cara de ella en el medio.


F E R N A N D O   P E S S O A 

divendres, 8 d’octubre del 2010

Triadu div poet 8 10 10

La darrera setmana va morir Joan Triadú, (1921- 30 de setembre 2010) va esser pedagog, escriptor , crític literari, i un home de fermes conviccions personals que ha fet molt per la poesia en general i catalana . Es un fragment seu , que es va llegir al seu enterrament .
Joan Triadu murió el pasado 30 de setiembre; fue un exponente máximo cultural, pedagógico, de profundas convicciones y amor en favor de la poesía y en especial de la poesía catalana. Este un fragmento suyo, fue leído en su entierro
“Alguna cosa es mor cada dia, sí, i de vegades sembla que se’n morin més que no en neixin (...). El signe mortal del nostre temps ens convida sempre a la contradicció, a una certa mesura humana de combatre’l o d’acceptar-lo, lligada indubtablement al sentit del cristianisme, on Déu dóna als homes aquesta mateixa oportunitat i es fa amb ells i d’ells, també mediterràniament (...) La poderosa confiança en Déu que hi ha en l’home ens defensa contra el desastre total. Cada jove que neix a la coneixença dels quatre límits del seu cel ens dóna una prova més que aquella confiança no s’ha perdut: mentrestant van mancant de sentit els arguments elegíacs que voldrien situar-nos en un feliç ahir o abans d’ahir, desaparegut el qual no hi hauria demà possible. El nostre demà és el del que neix avui”
"Alguna cosa muere cada día, sí, y a veces parece que sean más las que nacen que las que mueren (...). El signo mortal de nuestro tiempo nos invita a la contradicción, a una cierta manera humana de combatirlo o de aceptarlo, unida indudablemente al sentido del cristianismo, donde Dios da a los hombres esta misma oportunidad y se hace con ellos y de ellos, también mediterráneamente (...). La poderosa confianza en Dios que hay en el hombre nos defiende frente al desastre total. Cada joven que nace al conocimiento de los cuatro límites de su cielo nos da una prueba más que aquella confianza no se ha perdido: mientras van quedando sin sentido los argumentos elegíacos que quisieran situarnos en un feliz ayer o anteayer, tras el cual, ya desaparecido, no habría mañana posible. Nuestro mañana es el de lo que nace hoy."

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Labordeta div poeti 1 10 10

Jose Antonio Labordeta ,cantautor aragonès compromès amb la seva terra i la seva gent, va saber compaginar dos activitats ,que poden semblar irreconciliables : la sensibilitat musical i poètica amb fer política, a la seva manera i estil.

Jose Antonio Labordeta, ha muerto recientemente. Cantautor comprometido con su tierra , sensible y a la vez político,-¡ a su aire! –pero muy próximo a la gente.

EL ÁRBOL

(Jardín de la memoria)



Permanece en silencio, solitario,

en mitad de la plaza

como un pájaro olvidado

o quizás como una nube amaestrada

por vientos tramontanos

No es ni sombra ni cobijo

de pájaros urbanos. No es, apenas,

el pudor de la tierra

izándose desde la tierra misma

hacia los cielos. Es, tan sólo,

un árbol ciudadano

bajo de mi ventana, más próximo al cemento

que a las grandes praderas

donde están sus hermanos

asentados. Tiene la palidez

de un empleado de banco y la turbia

timidez de los abandonados. Tan sólo

cuando pierde las hojas

recuerdo que es un árbol y lo amo.

José Antonio Labordeta




divendres, 17 de setembre del 2010

LA CIUTAT LLUNYANA. MÀRIUS TORRES

Bon dia estimats i devots dels divendres poètics , iniciem aquesta temporada (la tretzena?) amb, MÀRIUS TORRES un dels millors poetes de la llengua catalana del darrer segle, enguany es commemora el seu centenari

Bon i plujós cap de setmana

Eduard

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Marius Torres

Iniciamos esta nueva andadura (la treceava) con uno de los mejores poetas catalanes del siglo XX Marius Torres, del que se celebra el centenario de su nacimiento

Se entiende bien y me cuesta traducirlo por el ritmo y sentimiento que tiene su métrica.

Muy Buen Fin de semana en Barcelona lluvioso

Vocabulario fácil:

Pàtria, guarda'ns: Patria protegenos : es sinónimo de nación: aunque a veces algunos juristas políticos afirmen en Sentencias : que una nación, no es una nación, aunque sea de verdad una nación y, además, su pueblo se sienta una nación.

Consol : Consuelo

escalfa els peus dels pelegrins : Calienta los pies de los peregrinos (muy apropiado en este año jacobeo !!)

s'enfonsa!: se hunde!

Més llunyana, més lliure,: Mas lejana mas libre , (sentimiento personal y colectivo difícilmente describible!)

Eduard Sagarra i Trias

dijous, 16 de setembre del 2010

SOBERANÍA POPULAR, ESTATUTO Y TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

SOBERANÍA POPULAR, ESTATUTO Y TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Como ciudadano, de un Estado de Derecho que es España, y de una nación (“de facto” aunque preambularia) que es Catalunya, se me plantean unas dudas político-jurídicas que me gustaría que alguien me aclarara, para comprender la situación actual. Partiendo de las premisas siguientes:

1.- La soberanía radica en el pueblo soberano. Art 2 CE: “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”.

2.- El pueblo soberano expresa su voluntad a través de: elecciones democráticas periódicas y mediante referéndums.

3.- La Constitución prevé claramente el cauce para reformar la propia Carta Magna y los Estatutos de autonomía. En ambos procesos interviene el pueblo soberano, directamente (referéndum) y con intervención previa del Legislativo competente, elegido por ellos democráticamente .

4.- Para modificar cualquier Estatuto (incluido el Estatuto de Catalunya) era necesario pues a) La aprobación por parte de dos legislativos: Cortes y Parlament de Catalunya.

b) Referéndum del pueblo catalán que es “el único, pueblo soberano español,” que tiene la soberanía y la competencia para refrendarlo, con exclusión de cualquier otro pueblo o autonomía, también españoles .

5.- La Constitución prevé que, sólo a través de este proceso se modifique un Estatuto, y por lo tanto prevé que el pueblo autónomo es “SOBERANO” (en este caso el catalán) y es el único legitimmado para hacerlo.


6.- Este es el camino constitucional a través del que se han modificado pacíficamente los Estatutos de Valencia y de Andalucía. El Tribunal Constitucional no ha intervenido para examinarlo “de oficio” sobre su constitucionalidad. Resulta curioso que parte dichos Estatutos, sean iguales al de Catalunya, que, por el contrario, ha sido declarado inconstitucional por el TC.

INTERROGANTE: La pregunta que no se responder es: Si la soberanía radica en el pueblo; Si el único Pueblo soberano legitimado (en este caso el catalán), se ha expresado constitucionalmente, mediante la aprobación de los legislativos y directamente a través de un Referéndum ¿COMO PUEDE ADMITIRSE, AHORA; QUE UN TRIBUNAL POLÍTICO CADUCADO, INCOMPLETO Y LENTO PUEDA MODIFICAR Y LIMITAR LA VOLUNTAD SOBERANA DE UN PUEBLO AL CABO DE 4 AÑOS?

Seguramente, la respuesta sea tan fácil como que un tribunal político constitucional afirme -de forma incongruente- que una nación, no es una nación, aunque sea de verdad una nación y, además, su pueblo se sienta una nación.

Yo personalmente no lo entiendo, ni lo se explicar a mis conciudadanos integrantes de un pueblo soberano con capacidad legislativa constitucionalmente prevista. Si todos los españoles somos igualéis ante la Ley (Art 14 de la Constitución); ¿o no todos somos iguales, o no todos somos españoles?.

Eduard Sagarra Trias.

Ciudadano de Catalunya.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Teresa Cervello Nadal ha mort

Estimades/ estimats

Trenco el meu silenci estival, per una raó de pes

HA MORT UNA MOLT BONA AMIGA, GRAN PERSONA I EXCEL·LENT JURISTA :TERESA CERVELLO I NADAL.

Ha lluitat contra la infermetat durant anys i anys amb un somriure i amb passió per viure i com sinó fos a ella a qui afectes !!!!!!

Es fa difícil de trobar mots que ens consolin, però (com la majoria de les vegades – encara que no us ho creieu- no soc jo qui busco les poesies sinó son elles qui em troben).Es per aixo que avui amb una tramuntana de por he trobat aquest pensament del Enric Brull (receptor dels divendres poètics) que expressa molt profundament la relació que tots teníem o hem tingut amb la Teresa .

Descansa en pau estimada , i el nostre condol a Ignasi, Aïna i Ignasi.

Peto Eduard

“Hi ha persones que ens fan feliços pel sol fet d'haver-se creuat en el nostre camí...

Algunes recorren el camí al nostre costat, veient passar moltes llunes; a altres, les veiem passar quasi bé entre una passa i l'altra...

A totes les anomenem amics. Però hi ha molts tipus d'amics.

Podem simbolitzar a cadascun d'ells per una fulla d'arbre...

Les primeres fulles van sorgir dels nostres pares... que ens mostren el que és la vida.

Després els amics germans... que son mestres de socialització.

Els amics fills, amb els que dividim el nostre espai perquè puguin florir com nosaltres...

El destí ens presenta altres amics, els qual no sabíem que es creuarien en el nostre camí...

A alguns, els diem 'amics de l'ànima' perquè son sincers. Saben quan estem bé, saben el que ens fa feliços.

Alguna vegada, algun d'aquests amics s'instal·la al nostre cor... Dona brillantor al nostres ulls, música a la nostra ànima, agilitat als nostres peus...

També estan aquells amics per un temps, potser per unes vacances, uns dies o unes hores i que també aconsegueixen capturar la nostra admiració

i posar molts somriures a les nostres cares...

No podem oblidar els amics distants... aquells que estan a les puntes de les branques de l'arbre, però que quan bufa el vent sempre apareixen entre fulla i fulla...

Moltes fulles tenen permanència totes les estacions però quan ve la tardor, alguna fulla es perd i quan ve la primavera alguna fulla neix.

Ens donen una felicitat especial, aquelles fulles que encara que han caigut continuen al nostre costat, alimentant la nostra arrel amb molta alegria... amb records meravellosos del temps que van estar amb nosaltres.

Simplement perquè cada persona que passa per la nostra vida és única... sempre ens deixa una mica d'ella i s'emporta una mica de nosaltres.

I, segurament, aquesta sigui la part més bella de la nostra vida.

Desitjo a tots els que us heu creuat al meu camí tota la felicitat que us mereixeu.