divendres, 25 de novembre de 2016

Carles Duarte Montserrat

Molt bon dia amb la poesia d’un bon amic i gran poeta Carles Duarte Montserrat  que, a més, és el seu propi traductor .

Buenos días con una poesía de un buen amigo y gran poeta Carles Duarte Montserrat  que, además, ha sido su propio traductor.

Eduard


EL VENT DEL TEMPS

Criden, les meves mans, les teves,
i el tacte és una absència;
s'eixamplen les ferides
i res no pot guarir d'aquest silenci,
d'aquest dolor tranquil
que em va tenyint els ulls de solitud.

Tan sols una mirada i una pell,
un lent desig
i uns llavis celebrant-se,
el gest més bell
que el vent del temps no estimba.

Escric,
amb els meus ulls,
el blau incandescent
d'aquest capvespre.

S'atura el vol,
el cor,
es glaça el rostre.

Roman el bes,
l'únic instant que ens torna perdurables.

Torno als teus dits,
la vida amb tu,
el foc de cada instant.
 

EL VIENTO DEL TIEMPO


Llaman mis manos a las tuyas,
y el tacto es una ausencia;
se ensanchan las heridas
y nada sabe ya curar de este silencio,
de este dolor tranquilo
que va tiñéndome de soledad los ojos.

Sólo una mirada y una piel,
un deseo lento
y labios celebrándose,
el gesto más bello
que el viento del tiempo no despeña.

Escribo,
con mis ojos,
el azul incandescente
de esta tarde.

El vuelo se detiene,
se para el corazón,
se hiela el rostro.

El beso permanece,
el solo instante en que somos perdurables.

Vuelvo a tus dedos,
a la vida contigo,
al fuego de ese instante.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada