Per preparar l’estiu ,dos versos del Gran Marti Pol, molt diferents seriós el primer ,el segon apetitós......
Para prepararnos para las canículas estivales dos versos veraniegos de muy distinto calado…pero ambos muy cotidianos
Solstici”
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Miquel Marti i Pol
PAN CON TOMATE
Dios nos dio de ser catalanes
para comer buen pà amb tomàquet
con un chorro de aceite discreto
y un pellizco de sal si hace falta;
pan de payés si puede ser,
que es mas sabroso que los otros,
y tomate bien maduro,
pero que no lo sea demasiado.
Dios nos de un trozo de jamón
o longaniza bien ancha
par que acompañen al pan
bien untadito con tomate;
jamón de buen masticar,
longaniza de la Plana*,
que los osonenses en esto
tenemos mucho renombre.
Dios nos de todo lo que he dicho
y buenos amigos en la mesa
para compartir lo que comemos
y fer petar la xerrada,
que conversar con los amigos
siempre suele despertar apetito
y el comer, si es compartido,
resulta más saludable.
Miquel Marti i Pol
divendres, 26 de juny del 2015
divendres, 19 de juny del 2015
Itaca Kadafis
Avui , vigílies del solstici d’estiu i de Sant Joan m’ha vingut de gust reiterar , després de 10 anys, aquesta poesia de Kavafis amb la esplèndida traducció de Carles Riba.
Hoy .en vísperas de la verbena de San Juan y del Solsticio de verano.el cuerpo me pedía reiterar una poesía de Kavafis, ya aparecida en els divendres,
Viatge a Itaca (Fragment)
Quant surts a fer el viatge cap a Itaca
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades,
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
que vagis a ciutats a aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
que siguis vell quan fondegis la illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobre, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi com be t'has fet
sabràs el que volen dir les Itaques.
KONSTANTINOS KAVAFIS(1863-1933)
Traducció Carles Riba
Otro fragmento del mismo poema en castellano
" Si vas a emprender el viaje hacia Ítaca,
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencias, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
si no es tu alma quien ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia
y adquiere hermosas mercancías,
madreperlas y coral, y ámbar y ébano,
perfumes deliciosos y diversos,
cuanto puedas invierte en voluptuosos y delicados perfumes;
visita muchas ciudades de Egipto
KAVAFIS (desconozco la autoría de la traducción al castellano )
Hoy .en vísperas de la verbena de San Juan y del Solsticio de verano.el cuerpo me pedía reiterar una poesía de Kavafis, ya aparecida en els divendres,
Viatge a Itaca (Fragment)
Quant surts a fer el viatge cap a Itaca
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades,
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
que vagis a ciutats a aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
que siguis vell quan fondegis la illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobre, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi com be t'has fet
sabràs el que volen dir les Itaques.
KONSTANTINOS KAVAFIS(1863-1933)
Traducció Carles Riba
Otro fragmento del mismo poema en castellano
" Si vas a emprender el viaje hacia Ítaca,
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencias, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
si no es tu alma quien ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia
y adquiere hermosas mercancías,
madreperlas y coral, y ámbar y ébano,
perfumes deliciosos y diversos,
cuanto puedas invierte en voluptuosos y delicados perfumes;
visita muchas ciudades de Egipto
KAVAFIS (desconozco la autoría de la traducción al castellano )
divendres, 12 de juny del 2015
Vicent Andres Estelles
Bon cap /buen finde
Invocació petita
Vicent Andrès Estelles
Com t’enyorava,
mar! Aquella llum crua
que s'ablanua
al crepuscle, unes barques
lentes que van i tornen.
Com van i tornen,
com pel mar, per la trista,
humil, cansada
memòria, les coses
Que fan créixer la pena.
Com creix la pena,
com aquesta mar que enyore,
un mar o idea
d´extensió agitada,
inútil, sempre activa
Pequeña invocación
Vicent Andrès Estelles
¡Cómo te echaba de menos
mar! aquella cruda luz
que se suaviza
en el crepúsculo, unas barcas
que van y vienen .
Como van y vienen
como por el mar, por la triste,
humilde, cansada
memoria ,las cosas
que hacen crecer la pena .
Como crece la pena ,
de este mar que añoro,
un mar o idea
de extensión , agitada.
inútil, siempre activa
Invocació petita
Vicent Andrès Estelles
Com t’enyorava,
mar! Aquella llum crua
que s'ablanua
al crepuscle, unes barques
lentes que van i tornen.
Com van i tornen,
com pel mar, per la trista,
humil, cansada
memòria, les coses
Que fan créixer la pena.
Com creix la pena,
com aquesta mar que enyore,
un mar o idea
d´extensió agitada,
inútil, sempre activa
Pequeña invocación
Vicent Andrès Estelles
¡Cómo te echaba de menos
mar! aquella cruda luz
que se suaviza
en el crepúsculo, unas barcas
que van y vienen .
Como van y vienen
como por el mar, por la triste,
humilde, cansada
memoria ,las cosas
que hacen crecer la pena .
Como crece la pena ,
de este mar que añoro,
un mar o idea
de extensión , agitada.
inútil, siempre activa
divendres, 5 de juny del 2015
Marius Sampere
Avui dos poesies, pel preu d’una, del mateix poeta contemporani Marius Sampere (en català i castellà) que no he traduït jo ,però que s’entenen fàcilment.
Marius Sampere es un gran poeta Catalán que hoy ,por el precio de una van dos poesías, no traducidas por mi...pero con poco esfuerzo se entiende fácilmente
UN DIA VAIG ESCRIURE
Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil.la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
MÀRIUS SAMPERE (n. 1928)
Muchas veces también,
por no decir que casi todas,
el amor se halla en las cosas más simples,
un botón desabrochado, un pañuelo
con indicios de alguien, la adivinanza
de una frase incompleta, o decir dos lo mismo
cuando no sabíamos qué decir, o un punto de sal
en la piel, o una raya
de plomo en una pierna. Todo aquello
que no esperábamos del amor, y que viene de él.
Entonces,
alargamos las manos, palpamos el objeto
deseado, nos lo quedamos, y no queremos
otro reino.
Marius Sampere es un gran poeta Catalán que hoy ,por el precio de una van dos poesías, no traducidas por mi...pero con poco esfuerzo se entiende fácilmente
UN DIA VAIG ESCRIURE
Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil.la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
MÀRIUS SAMPERE (n. 1928)
Márius Sampere
Muchas veces también,
por no decir que casi todas,
el amor se halla en las cosas más simples,
un botón desabrochado, un pañuelo
con indicios de alguien, la adivinanza
de una frase incompleta, o decir dos lo mismo
cuando no sabíamos qué decir, o un punto de sal
en la piel, o una raya
de plomo en una pierna. Todo aquello
que no esperábamos del amor, y que viene de él.
Entonces,
alargamos las manos, palpamos el objeto
deseado, nos lo quedamos, y no queremos
otro reino.
divendres, 29 de maig del 2015
Apollinaire
És molt difícil però honesta la tasca de veure’s i revisar-se a si mateix , sometent-se a la pròpia memòria, com ho fa Apollinaire en aquests versos
Difícil y aventurada ,pero honesta, es la tarea de revisarse, y someterse a la propia memoria, como la describe Apollinaire en estos simples versos,
Bon cap i buen finde
Eduard
Tuve el valor de mirar hacia atrás
J´ai eu le courage de regarder en arrière
les cadavres de mes jours
marquent ma route et je les pleure.
Les uns pourrissent dans les églises italiennes
ou bien dans de petits bois de citronniers
qui fleurissent et fructifient
en même temps et en toute saison.
D´autres jours ont pleuré avant de mourir dans des tavernes
Où d´ardents bouquets rouaient
aux yeux d´une mulâtresse qui inventait la poésie.
Et les roses de l´électricité s´ouvrent encore
dns le jardin de ma mémoire
Tuve el valor de mirar hacia atrás
los cadáveres de mis días
jalonan mi camino y yo los lloro.
Unos se pudren en iglesias italianas
o bien en bosquecillos de limoneros
que florecen y fructifican
al mismo tiempo y en cualquier estación.
Otros días han llorado antes de morir en las tabernas
donde ardientes manojos de flores rodaban
en los ojos de una mulata que inventaba la poesía.
Y las rosas de la electricidad se abren aún
en el jardín de mi memoria.
Guillaume Apollinaire
(Roma 1880 – París 1918)
Difícil y aventurada ,pero honesta, es la tarea de revisarse, y someterse a la propia memoria, como la describe Apollinaire en estos simples versos,
Bon cap i buen finde
Eduard
Tuve el valor de mirar hacia atrás
J´ai eu le courage de regarder en arrière
les cadavres de mes jours
marquent ma route et je les pleure.
Les uns pourrissent dans les églises italiennes
ou bien dans de petits bois de citronniers
qui fleurissent et fructifient
en même temps et en toute saison.
D´autres jours ont pleuré avant de mourir dans des tavernes
Où d´ardents bouquets rouaient
aux yeux d´une mulâtresse qui inventait la poésie.
Et les roses de l´électricité s´ouvrent encore
dns le jardin de ma mémoire
Tuve el valor de mirar hacia atrás
los cadáveres de mis días
jalonan mi camino y yo los lloro.
Unos se pudren en iglesias italianas
o bien en bosquecillos de limoneros
que florecen y fructifican
al mismo tiempo y en cualquier estación.
Otros días han llorado antes de morir en las tabernas
donde ardientes manojos de flores rodaban
en los ojos de una mulata que inventaba la poesía.
Y las rosas de la electricidad se abren aún
en el jardín de mi memoria.
Guillaume Apollinaire
(Roma 1880 – París 1918)
divendres, 22 de maig del 2015
Vitale
Aquest poema m ’ha vingut a la memòria suposo que per dues potents raons : Ida Vitale ( Uruguai nascuda 2 de novembre de 1923), acaba d’esser guardonada amb el Premi Princesa Sofía de poesia 2015 y , potser perquè he sentit la soledat dels qui travessen col·lectivament la Mediterrània cap a la Europa dels prodigis , on ni se’ls vol, ni se’ls espera, encara que arribin….o desgraciadament mai ho faran .
El poema de hoy lo he escogido por potentes razones :Ida Vitale poeta Uruguaya (Uruguay el 2 de noviembre de 1923),, acaba de ser galardonada con el Premio Reina Sofía de Poesía y, el segundo motivo o hecho cotidiano , es haber sentido la soledad de quienes, colectivamente, atraviesan - contra viento y marea- el Mediterráneo hacia la Europa de los prodigios , donde ni los quieren ni se les espera …aunque lleguen …..o desgraciadamente , no ...
Eduard Sagarra
Estar Solo
Un desventurado estar solo,
un venturoso al borde de uno mismo.
¿Qué menos? ¿Qué más sufres?
¿Qué rosa pides, sólo olor y rosa,
sólo tacto sutil, color y rosa,
sin ardua espina?
De “Palabra dada” 1953
Ida Vitale
El poema de hoy lo he escogido por potentes razones :Ida Vitale poeta Uruguaya (Uruguay el 2 de noviembre de 1923),, acaba de ser galardonada con el Premio Reina Sofía de Poesía y, el segundo motivo o hecho cotidiano , es haber sentido la soledad de quienes, colectivamente, atraviesan - contra viento y marea- el Mediterráneo hacia la Europa de los prodigios , donde ni los quieren ni se les espera …aunque lleguen …..o desgraciadamente , no ...
Eduard Sagarra
Estar Solo
Un desventurado estar solo,
un venturoso al borde de uno mismo.
¿Qué menos? ¿Qué más sufres?
¿Qué rosa pides, sólo olor y rosa,
sólo tacto sutil, color y rosa,
sin ardua espina?
De “Palabra dada” 1953
Ida Vitale
divendres, 15 de maig del 2015
Marti Pol Garcia Lorca
Estadístiques , eleccions i vida : una barreja quotidiana en aquests convulsos temps . Quelcom serà, segur, però pot esser el que no s’espera!
Estadísticas , elecciones, existencia: una mezcla cotidiana en los convulsos tiempos que vivimos . Seguro que algo serà , però quizas no lo que se espera.
Eduard Sagarra i Trias
XIFRES
El compte enrere comença al moment
que el nom s'inscriu, s'arxiva, es quantifica
i es converteix, almenys tàcitament,
en component anònim d'estadístiques,
enquestes prospeccions i altres sondejos;
i acaba quan un altre component
tan anònim com ell, però investit
a vegades del rang de funcionari,
crema arxius, i papers, i documents,
enquestes, prospeccions i altres sondejos
i no en conserva ni tan sols les cendres.
En l’endemig, hi ha tota una vida
MIQUEL MARTÍ POL
(Llibre de les solituds 1997)
CANDIL
¡ Oh, que grave medita
la llama del candil
Como un faquir indio
mira su entraña de oro
y se eclipsa soñando
atmosferas sin viento.
Cigüeña incandescente
pica desde su nido
a las sombras macizas,
y se asoma temblando
a los ojos redondos
del gitanillo muerto
GARCIA LORCA
Estadísticas , elecciones, existencia: una mezcla cotidiana en los convulsos tiempos que vivimos . Seguro que algo serà , però quizas no lo que se espera.
Eduard Sagarra i Trias
XIFRES
El compte enrere comença al moment
que el nom s'inscriu, s'arxiva, es quantifica
i es converteix, almenys tàcitament,
en component anònim d'estadístiques,
enquestes prospeccions i altres sondejos;
i acaba quan un altre component
tan anònim com ell, però investit
a vegades del rang de funcionari,
crema arxius, i papers, i documents,
enquestes, prospeccions i altres sondejos
i no en conserva ni tan sols les cendres.
En l’endemig, hi ha tota una vida
MIQUEL MARTÍ POL
(Llibre de les solituds 1997)
CANDIL
¡ Oh, que grave medita
la llama del candil
Como un faquir indio
mira su entraña de oro
y se eclipsa soñando
atmosferas sin viento.
Cigüeña incandescente
pica desde su nido
a las sombras macizas,
y se asoma temblando
a los ojos redondos
del gitanillo muerto
GARCIA LORCA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)